Història que més m'agrada

Moments trencats

La història de Moments Trencats és de la Maria Caamaño. Ella es va orientar amb la frase de:" Un final trist-Tots els finals ho són- No ha de desmentir el passat d’alegria-". La veritat té un final que m’ha fet posar  la pell de gallina, una història preciosa, curta però molt intensa. La frase és totalment veritat, tots els finals són tristos i melancòlics però  darrere de cada final hi haurà una història plena de moments que mai oblidarem plens d’alegria. 

"El dolor és inevitable, el patiment és opcional" Haruki Murakami
Murakami és un escriptor Japoès nescut al 1949, és molt criticat per la  literatura tradicional japonesa, ja que ell es centra amb la moderna.

No sabia que posar-me i em vaig posar feliç

Al cap vespre, com sovint feia, vaig visità a la meva estimada avia, avui havia de dir-li que ja tenia la recepta del pastís de mores que tant li agradava quan anàvem fa anys a casa la seva germana Rosa. Al entrà, ella estava estirada al seu sofà de color beix, i em vaig acostar a ella...

El que més em va impressionar van ser els peus. Petits com de criatura, però molt vells. La meva àvia s’havia tret les sabates, tenia el cap decantat i semblava que dormia, però alguna cosa no em va quadrar, i en comptes de deixar-la dormir m’hi vaig acostar i li vaig tocar el braç. Àvia, li vaig dir, però la vaig trobar tan freda, tan gelada, que vaig fer un xisclet i vaig caure de cul al sofà. El tacte de la pell dels morts no es pot comparar amb cap altre cosa. Perquè la meva àvia no dormia... Em vaig quedar mirant-la amb la pell de gallina, tota suada, pensant que havia de fer alguna cosa però clavada allà, sense poder-me moure. De cop vaig tancar els ulls recordant tots els instants viscuts amb la meva àvia. Ella sempre em deia que quan marxés del meu costat no m’enfonses i  aprofités cada instant de la vida perquè mai saps quan pot acabar, ella em coneixia, era com la meva mare... El dolor de que la meva àvia deixes de viure va ser inevitable, però vaig decidir que mai deixaria de ser feliç, i li dedicaria tota la meva felicitat a la meva estimada àvia encara que ella estigués molt lluny de mi.

RodaMots

keds: Paura d'adopció lleidatana per exel.lència. A altres llocs de Catalunya en diuen vambes.

Rimes: Nom registrat d'una pasta cosmètica, feta a base d'oli i pintura, que s'aplica a les pestantes per espessirles i fer-les més llargues, i també per acolorir-les.

Cel.lofana: Materia que es presenta en forma de fulls de cel.lulosa transparent i flexible fets a partir de viscosa.

Tàper:Recipietnt de plàstic que tanca hermèticament

Memoria apagada

Em vaig menjar els macarrons que la meva mare va deixar-me dins del taper, no tenia gaire gana ja que estava molt nerviosa, abans de canviar-me vaig recollir la meva habitació, i vaig embolicar el regal de la Maria amb cel.lofana de color verd botella.

Ella em va dir que seria una gran festa, llums de colors, els millors vestits, menjars curiosos... Volia que fos una nit per recordar. Mai m'havia comprat un vestit de color vermell, em queda cenyit, i em resseguia totes les corbes, em vaig recollir el cabell així se'm veia més el meu somriure de orella a orella. El pintallavis de color rosa violeta no faltava i les pestanyes  resseguides amb un rimel discret tampoc. Em vaig canviar les keds per uns tacons de més 10cm. El timbre sonava a les deu en punt, el cotxe esportiu de la Arlet feia molt defecte en un barri com el meu. Vaig agafar el moneder més petit que tenia i que fes conjunt amb el vestit i amb dos minuts ja estàvem deban l'entrada del restaurant... 
Llums, plats, colors, persones...Quina decoració més preciosa que adornava la sala, era sorprenen. 

Ja havíem menjat tots els plats i eren deliciosos, a les 12 vaig aixecar-me sola per anar a buscar la Maria fins a la taula principal i donar-li el regal, però quan em dirigia cap a ella em va picar la curiositat de què hi havia mes enllà de aquelles taules, i l'enorme escenari...Al posar-me per allà dintre, una mà per radera em va tapar la boca i de cop em vaig quedar inconcient...

Això es tot el que recordo d'aquell sopar desprès de desperar-me en un descampat a 100km del restaurant l'endemà al dematí.